Si el Comitè Olímpic Internacional o els governs occidentals que van donar suport a la celebració dels Jocs Olímpics de 2008 a la ciutat de Pequín, creien que el govern xinès faria concessions en la seva política vers els drets humans dels seus ciutadans o en l'obertura del país cap a la resta de membres de la comunitat internacional, està clar a dia d'avui que anaven molt errats. Després de tancar el Tibet als turistes estrangers, ara prenen mesures per restringir i controlar les visites a la resta de la Xina. En una mesura inèdita, tant l'ambaixada xinesa a Madrid com el consolat de Barcelona, afegeixen noves condicions per a l'obtenció de visats de turista als ciutadans del nostre país. D'acord amb les noves regulacions del mes passat, ara cal presentar un itinerari detallat del viatge que es pretén fer a Xina amb el nom dels hotels reservats per cadascuna de les nits que hom s'estigui a territori xinès. La nova mesura també inclou la necessària presentació dels bitllets d'avió d'anada i tornada a Xina. Un país obert a la celebració olímpica.

J. A. Samaranch i a la dreta, Wang Shixiong , cònsol de R. P. Xina a Barcelona

 Premi Nobel de la Pau 1989: Dalai-lama.  Premi Nobel de la Pau 1991: Aung San Suu Kyi

Aquests dies que Birmània ha tornat malauradament a les primeres planes dels diaris, no deixen de sorprendre les coincidències existents en la lluita d'ambdós pobles per assolir un futur en llibertat i sense imposicions externes o internes. Els dos països comparteixen frontera geogràfica i cultural. Tots dos pobles parlen llengües pertanyents a la mateixa família lingüística (tibeto-birmana) i practiquen el budisme(mahayana per als tibetans i hinayana per als birmans). Malgrat que el budisme practicat al Sostre del Món o a la vora de l'Irrawady presenten grans divergències, en totes dues tradicions hi trobem un element en comú: un respecte unànime cap als monjos i monges que són percebuts com a herois espirituals al mateix temps que lluitadors per la llibertat. Però les coincidències no s'acaben aquí. En el vessant polític, totes dues nacions viuen una situació excepcional des de fa dècades, mentre la comunitat internacional n'observa l'evolució sense gosar intervenir-hi. Des de la dècada dels anys 80, birmans i tibetans van iniciar els seus respectius camins cap a la llibertat que en moltes ocasions s'han creuat. L'any 1987 van començar les manifestacions pacífiques a Lhasa que al llarg de dos anys van desembocar en greus enfrontaments amb la policia i l'exèrcit xinès en diverses ocasions. Els protagonistes d'aquelles protestes van ser en un inici els monjos dels monestirs i temples de Lhasa; posteriorment s'hi va afegir la gent de la ciutat. El 1989, el Dalai-lama rebia el Premi Nobel de la Pau. Un any abans, a Birmània, la filla de l'heroi de la independència birmana, Aung San Suu Kyi iniciava la seva lluita contra el règim tirànic de la junta militar que governa el seu país des de fa quatre dècades. El 1988 encapçala el moviment pacífic d'oposició a la junta que és reprimit amb una extraordinària violència i deixa centenars de morts als carrers de Rangún. Aung San Suu Kyi queda tancada sota arrest domiciliari. Dos anys més tard, els militars organitzen eleccions generals i es veuen incapaços de capgirar els contundents resultats que atorguen les urnes: victòria total a la Lliga Nacional per la Democràcia de la líder birmana. La junta anul·la el resultat electoral i restaura tots els poders excepcionals de l'exèrcit que perduren fins a l'actualitat. Aung San Suu Kyi rep el Premi Nobel de la Pau de 1991, dos anys després del Dalai-lama. Tots dos són ferms defensors dels mitjans pacífics per assolir objectius polítics i en multitud d'ocasions han defensat la via gandhiana a l'alliberament dels respectius pobles, basada en la no-violència (ahimsa) i l'affecció a la veritat (satyagraha). Els llaços d'unió van encara més lluny. Aung San Suu Kyi es va casar l'any 1972 amb el professor britànic Michael Aris, un dels grans estudiosos de la cultura tibetana, i tots dos van viure molts anys al regne del Bhutan (de cultura tibetana). La tragèdia els va separar definitivament quan el 1999 amb Aung San Suu Kyi sota arrest domiciliari, el seu marit Michael Aris moria de càncer a Anglaterra. Malgrat que Aris, sabedor del final que l'esperava, va voler acomiadar-se de la seva muller a qui no veia des de 1995, les autoritats birmanes li van denegar el visat per entrar al país. Amb la nova constitució votada ahir a Birmània, Aung San Suu Kyi no podrà ocupar cap càrrec polític pel fet d'haver estat casada amb un ciutadà estranger (amb qui va tenir dos fills, Kim i Alexander).

Tibet 2008

Com al Tibet, la calma relativa es va mantenir a terres birmanes fins fa pocs mesos. Durant l'agost i setembre de 2007 els monjos birmans van desafiar sense èxit el règim militar amb les seves protestes pacífiques arreu del país i de forma molt especial a Rangún. Com a Lhasa l'any 1989, els carrers es van tenyir amb els color dels hàbits dels monjos. I com a Lhasa també, els carrers es van acabar tenyint de sang, un cop els militars birmans van seguir l'exemple dels seus veïns xinesos. Sis mesos més tard, el 10 de març de 2008, els monjos tibetans tornaven a sortir als carrers de Lhasa i de tot el Tibet. Birmània i Tibet de nou junts. Una llarga lluita que amb no poques dificultats intenta mantenir-se fidel als principis de no-violència de Mahatma Gandhi, encarnat al segle XXI pel Dalai-lama i per Aung San Suu Kyi. En el cas de Birmània, la devastació provocada pel cicló Nargis ha encès l'alarma del règim militar temerós d'una reacció massiva de la població contra les seves polítiques repressives. Per acabar, celebrem que el nostre país reconegui ara a la líder birmana amb el Premi Internacional Catalunya. Creiem que hauria estat una oportunitat excel·lent per premiar-los a tots dos i més després dels fets tan recents de Lhasa. Però un cop més, Catalunya ha preferit mirar cap un altra banda, per no sacrificar els interessos econòmics i polítics que té amb Xina i que tan bé ha sabut defensar el jurat del Premi Internacional Catalunya, presidit per Xavier Rubert de Ventós, en nom de la Generalitat de Catalunya. El silenci dels còmplices.

Rangún 2007

 

Informació i fotografies obtingudes directament de Woeser

Ens arriben més casos tràgics de morts, maltractaments i tortures des del Tibet. En aquesta ocasió, Nechung, de 38 anys d'edat, mare de quatre nens, ha mort dies després de ser sotmesa a brutals tortures en una presó xinesa. Era natural de Charu Hu al Comtat de Ngaba (Amdo, Sichuan).